Tornem a la càrrega – PART II

Dia 27.

Per avui ja havíem fet plans. En llevem d’hora i comencem a calcular quants metros hem d’agafar per anar al barri de Gi nza, per tal de visitar els jardins de Hamarikyu: un petit oasis rodejat per monstres de vidre i formigó.

Des de la parada del metro fins al parc hem de caminar una mica entre els gratacels de Ginza. Realment et sents com una formiga quant mires a l’aire. Un d’aquests gratacels es l’edifici de la televisió Nippon TV. Vàrem veure un dels platós de televisió que era com un apèndix separat de l’edifici principal.

Un cop travessat aquest conglomerat d’edificacions arribem a la porta dels jardins. Com a tot arreu s’ha de pagar entrada. Realment es com fer un kitkat dins aquest formiguer que es Tokyo.

Per que us feu una idea, us penjo una foto del parc i tot el que l’envolta.

 

Realment es un parc preciós on regna la tranquil·litat. No hi havien massa visitants i feia un solet molt agradable. Aprofitant aquesta tranquil·litat ens vàrem asseu-re a prendre'ns un te en una casa de te tradicional. Feia una brisa agradable per no passar calor ni tampoc fred. Era molt tranquil·litzador. Vàrem demanar un te macha el qual ve acompanyat per uns mochis (pasta d’arròs glutinós farcit de pasta dolça de mongeta vermella) tot plegat ambles instruccions per veu-re-ho com ho fan en la cerimònia del te.

 

La intenció, després de visitar el parc era agafar un ferri que porta a l’altra banda del riu Sumida, per tal de visitar una zona comercial del barri de Odaiba. Per temes d’horari vàrem haver de tornar enrere i agafar una espècie de metro que que circulava amb neumàtics enlloc d’anar per rails. Aquest metro fa un recorregut força espectacular ja que passa per entre als edificis de Ginza i per una maranya de carreteres.

 

En un dels espectaculars edificis s’alberga els estudis de la Fuji TV. Com no, per visitar l’edifici també s’havia de pagar, tot i que pel preu, val la pena visitar-lo.

La vista de l’Skyline de Tokyo es espectacular. Riu-te del de Nova York. Per cert, em va sorprendre molt que també tenen una estàtua de la llibertat. Així doncs la panoràmica queda clavada a la de Manhattam.

 

Després de patejarnos la zona comercial que hi ha just davant de la Fuji TV, amb la Blue Hour vaig aprofitar per fer la panoràmica de rigor de l’skyline.

No era l'únic que plantava el trespeus per fer la panoràmica, tot i que feia un fred que pela!! Realment, quan arriba el vespre, a l’hivern, la temperatura baixa en picat.

 

 

Al tornar, moments abans de que les retiressin, vàrem visitar les llums de Nadal de la zona de l’estació de Tokyo. Seguia fent molt fred però hi havia força gent. Teníem el temps just, ja que sabíem que aquella mateixa nit desmuntaven la paradeta. Vàrem tenir el temps just de fer unes quantes fotos i deixar de sentir els peus (pel fred), abans que ho desmuntessin tot.

 

Per la zona hi havia un autobús de 2 pisos (tipus anglès) que anava donant voltes, com si fos un bus turístic. El moment de girar la cantonada per un carrer il·luminat amb llums de Nadal va ser ideal per disparar una foto d’anunci.

Un cop finalitzada la sessió hivernal de fotos, cap a sopar. Un dels problemes d’agafar el metro a segons quines hores son les aglomeracions de gent. Com no, ens va tocar el rebre.

Amb el fred que feia, no hi ha res com un bol de ramen ben calentonet…

Com sempre, amb el temps de menjar-nos el nostre bol de ramen, pel nostre costat van passar 2 ó 3 clients.

Ara si, després d’un dia esgotador, cap a casa a dormir.

Zzzzz…

Tornem a la càrrega – PART I

Hola!!!

Com sembla que la Txell ha abandonat una mica el bloc, hi col·laboraré jo una mica. Ja fa uns dies que he arribat i hem visitat unes quantes cosetes. Miraré de fer un resum:

Dia 25. Nadal!!!

Només arribar i després de deixar la maleta en un Coin Locker, vàrem fer una ronda per Shinjuku: visitar botigues curioses, veure gent rareta i aquestes coses que se solen fer a Shinjuku. Mes tard, després de dinar vàrem anar a Roppongi, al Tokyo Midtown, a veure les llums de Nadal. Un muntatge de llums i música molt espectacular. Segurament hi estava mig Tokyo allà.

Aquella nit estava fet pols; al vol quasi no vaig dormir i la nit abans vaig dormir 2 horetes. Mentre sopàvem a casa, vaig estar a punt de quedar-me adormit sobre el plat. Així doncs vàrem anar a dormir.

 

Dia 26.

Al dia següent vàrem estar passejant per Ikebukuro; estava ple de gent pel carrer. Moltes de les botigues ja venien ornamentacions de cara a l’any nou, l’any del drac.De fet el dia abans tenien les de Nadal i en un tres i no res les van canviar per les d’Any Nou. La veritat es que ens vàrem prendre el dia amb molta calma i no vàrem fer res especial.

Vàrem visitar mes botigues. Realment hi pots trobar de tot. Com en la foto de l’esquerra, que veiem un expositor ple de perruques, tant d’home com de dona.

Mes tard vàrem quedar amb alguns companys d'escola de la Txell i vàrem anar a prendre un cafè a una cafeteria de Harajuku anomenada Nescafé Café. Possiblement un dels únics llocs de Tokyo on trobar connexió WiFi gratuïta.De veritat que no ho entenc.

Mes tard, amb els companys de curs de la Txell, vàrem anar passejant fins a Shibuya, per anar a sopar a un restaurant de Okonomiyaki. Es divertit fer-te tu mateix aquesta mena de truites amb verdures, carn… de tot, fins i tot fideus. Vàrem sopar de conya.

Realment Shibuya es espectacular. Costa d’imaginar un barri com aquest sense electricitat. Hi ha rètols, pantalles gegants, neons, música i anuncis per tot arreu. Es una mica caotic, sobretot amb el munt de gent que hi ha. Sents les olors dels diferents restaurants de diferents cuines. De cop t’espanta un venedor d’una botiga amb un megàfon anunciant qualsevol cosa que vengui. Mes endavant algú t’ofereix un paquet de mocadors amb publicitat, que agafes encantat ja que fa fred i la candela t’arriba al terra.

També es espectacular veure com vesteix la gent. Amb un fred que pela i van amb uns shorts diminuts i sense mitges. Alguns/nes van molt combinats; d’altres s’ho haurien de fer mirar.

Aquest any sembla que s’ha posat de moda portar ulleres sense vidres o amb vidres sense graduar, normalment ulleres grans, com les de les hostesses de l’”Un, dos, tres”. Però el mes curiós es que queden be.

 

 

 

No deixa de sorprendre’m que en alguns restaurants (normalment de Ramen) hagis de comprar un ticket del menjar que vols prendre a l’entrada. Però es ben pràctic. També es increïble veure com amb el temps que dina/sopa un occidental un bol de ramen, al teu costat ja n’hi han menjat 3 persones, son molt ràpids menjant ramen. També es molt curiós com xuclen els fideus sorollosament per no cremar-se i tothom ho troba tant normal.

Encabat de sopar vàrem tornar cadascú a casa seva i a descansar.

Neko Cafe!!!!

Aquesta tarda, després d’un examen de 3 hores, hem anat amb unes companyes a un lloc que, probablement, només tingui èxit aquí a Japó. És tracta d’un Neko Cafe. I us preguntareu, què és un Neko Cafe?? Doncs com indica el seu nom, un cafè on hi ha Neko. I què són els Neko? Doncs Gats!!!!

Si senyor, es tracta d’un lloc on hi ha gats i hi pots anar a prendre algo mentre jugues amb els gats. La veritat és que no surt gens barato. Et fan pagar 1000 iens, uns 10€, per una hora però pot veure i menjar (galetes i aperitius) tot el que vulguis. També pots conectar-te a Internet, jugar amb la Wii, utilitzar un I-pad i molts d’altres entreteniments.

Els gats havien estat abandonats i ara estan com a reis. De veritat que jo no havia vist mai gats tan grossos!!!

Sembla ser que és un negoci que dona pasta ja que en el mateix carrer i a poca distància n’hi ha un altre.

Aquesta és la web del local: http://www.nekorobi.jp/

I aquestes són les fotos que he fet.

  Miauuuuuuuuuuuuuuuu…..

Vespre típicament Japonès

El divendres al vespre vem anar alguns companys de classe i algunes mestres a fer el sopar de Nadal després de classe.

Vem quedar a les 6 de la tarda per anar a una Izakaya o tavernilla japonesa. Per 2.500 iens ens van possar diferents plats per anar picant i vem poder veure tot el que vem volguer.

Després, uns quants vem anar al Karaoke. Mentres que els occidentals intentavem endevinar com funcionava l'aparell per triar les cançons, els xinesos ja n'havien posat 15 en la llista de reproducció. I la majoria era música lleugera xinesa.... sense comentaris. Sort que al final va sortir la Lady Gaga i ens va animar a tots!!!

Conclusió: al Japó a les 7 de la tarda pots estar com una cuba i és socialment correcte i, no vagis al karaoke amb xinesos, no et deixaràn cantar res.

Aquí us deixo uns videos que vem gravar .... sense comentaris.

I l'últim!!!

Ja ha sortit l'últim anunci de Toyota. Aquí us el deixo!!!

Anem al parc!!!

Hi ha dues èpoques de l'any en la que els Japonesos surten de casa seva amb les seves millors gales i van al parc.

Si, si, ho heu sentit bé, al parc. Durant la primavera hi van per celebrar el hanami, la caiguda de les flors dels cirerers i, a la tardor per el momijigari. El momijigari és, ni més ni menys que, sortir a passejar i contemplar els arbres amb les fulles tenyides de vermell per la tardor.

I això és el que vaig fer el dissabte. Me'n vaig anar al Shinjuku Gyoen. Es tracta d'un parc de 58 hectarrees!!!. I no és el més gran de Tokyo. Té 3 tipus de jardins: un jardí japonès tradicional, un jardí francès i praderies angleses.

L'entrada costa 200 yens. Però val la pena pagar-los ja que està molt ben cuidat i desconectes totalment de la ciutat. Hi ha zones que bé podrien ser la Fageda d'en Jordà!!
I, és clar, com a bons japonesos, no poden només passejar. Han de fer fotos!!!! I és aquí quan treuen les seves millors gales. O què us pensàveu??? Que anàven al parc de 21 botons?? Són raros, però no tant!! (O si?)

Jo també vaig fer de japonesa i vaig fer unes quantes fotos. Als jardins i a ells. O què us pensàveu?? Que no vaig de reportera dicharachera?

Petons!!