Tornem a la càrrega – PART VI

Últim dia de l'any!!
Es l'últim dia de l'any i, després de dos dies esgotadors, decidim no fer cap excursió i caminar una miqueta pel barri de Shinjuku. Volem trobar un monument que sabíem que estava prop de l'hotel on hem estat allotjats els 2 anteriors viatges. Es tracta d'una escultura escultura de l'artista "Robert Indiana" que es troba a Nova York i a Philadelphia. Vàrem estar una bona estona fent fotos i esperant que una colla de Brasilers se n'anessin per poder fer alguna foto mes.






Aquest monument està a la zona de gratacels de Shinjuk. Es espectacular caminar per aquesta zona. N'hi ha algun de ben curiós, com es la torre "cocoon" o "Mode Gakuen", de mes de 200 metres. Aquest alberga l'Escola Professional de la Moda, l'escola de tecnologia especial i disseny i el col·legi mèdic.

Torre Cocoon

Després ens vàrem dirigir a la zona comercial, on vàrem estar xafardejant algunes botigues i de pas, buscar algun lloc per dinar.




Vàrem trobar el que semblava una taverna una mica senzilleta. Tenien un expositor al carrer amb peix fresc i l'interior no era gran cosa, però feia bona pinta. A la carta tenien "sets" força complets per un preu molt ajustat. La veritat es que vàrem dinar molt be per molt poc.


 

Mes tard ens vàrem apropar al barri d'Asakusa, on preteníem prendre alguna cosa en una cafeteria dalt de tot d'un dels edificis de la zona, al costat de l'edifici de l'Asahi Beer, però no va poder ser ja que estava tancat. Vàrem acabar en un Star Bucks; sempre n'hi ha un a prop. Vaig aprofitar per fer la foto dels edificis amb la torre Tokyo Sky Tree al fons.
Aquesta torre, que quasi està finalitzada, fa 634 metres d'alçada (es la torre mes alta del món) i serà inaugurada el proper 22 de maig. Substitueix la torre de Tokyo en quan a comunicacions radiofòniques i de TDT.
Fet el cafè, o millor dit, un Macha Latte, tornem a l'apartament per canviar-nos i dirigir-nos a la Torre de Tokyo armats amb una ampolleta de Freixenet, una de sake i unes bossetes amb grans de raïm.
Arribem 2 hores abans, amb el temps just per fer un burger al McDonald's i quedar amb els companys de classe de la Txell. Està ple de gent i cada cop n'hi ha mes. Molta gent porta uns globus transparents que llençaran quan toquin les 12. Hi ha una tarima davant d'una gran campana sota un porxo. A la dreta, la Torre de Tokyo comença a brillar amb tot de llumetes blanques fent pampallugues. Cada cop que un globus s'enlaira per accident, tothom crida un oooh! al uníson. Hi ha gent de tot el món, però sobretot japonesos. Estem nerviosos i a sobre cada cop estem mes apretats. A la dreta de la campana un compte enrere es posa en marxa (59 minuts i baixant). Comencen a moure's per la tarima uns quants monjos?, no se, però anaven tot guarnits amb vestimentes tradicionals. Ja queda poc. Som: un suec, un argentí, 3 catalans, un basc i una madrilenya. Com hem comprat massa raïm per nosaltres 2, repartim raïm per als demés mentre debatem com ens hem de menjar el raïm, ja que no tindrem campanades. Be, si que hi hauran campanades, però no abans.
Després de les 12 es toquen 100 campanades amb la campana gegant.
El compte enrere comença a contar els últims segons de l'any i ens mengem el raïm com podem i quan cadascú creu. Obrim el cava, el tap surt disparat com un coet. La torre de Tokyo l'il·lumina de blau amb un 2012 a mitja alçada. Ens felicitem l'any i sortim en direcció a un temple, per fer el que fa tot bon japones.
Agafem el metro i ens dirigim cap a Harajuku. Al sortir del metro ens trobem un friki moolt friki vestit tot de rosa amb dibuixos de Hello Kitty.
A Harajuku hi ha un temple molt bonic i poc concorregut. A canvi de la voluntat ens ofereixen un got de sake dolç calent, on podem distingir el grans d'arròs. Es bonissim i amb el fred que fa entra molt be.
Davant del temple hi ha un cèrcol on veiem que la gent hi passa a través i fins i tot algú hi fa 8 entrant i sortint del cèrcol. Algú de nosaltres (els que quedem, ja que la meitat del grup ha preferit anar de marxa). Tornem caminant des de Harajuku fins a Shibuya. De camí tobem paradetes de menjar, com aquesta de "tako yaki" (boles de pop).

Parades de menjar

Tako Yakis

Finalment acabem en una cafeteria fent temps esperant que obrin una línia del metro. A les 4 tanquen la cafeteria i marxem a casa.

Tornem a la càrrega – PART V

Pel que sembla, la ruta d'ahir només va ser un entrenament. La Txell no para de dir-me el mal que li fan les cames i els cops que es va donar.
Avui ens dediquem a visitar la muntanya de "Nokogiriyama". Està a poc mes de 100 km de Tokyo, però no està molt ben comunicat i triguem unes 3 horetes en arribar-hi. S'hi pot accedir des de 2 pobles, Futtsu i Hota; com Futtsu, de les 2 es la primera estació que trobem, baixem aquí. Sembla un poblet de mala mort, un poblet de pescadors bastant decadent, però es el poblet que dona accés a la muntanya Nokogiri a través d'un telecabina, així que som-hi. Com a curiositat, al cel podem veure com conviuen plegades gavines i el que semblem falcons o àligues, d'aquests últims n'hi ha un munt, tant al poble, al mar com a la muntanya.
Arribem a l'estació del telecabina i comprem els bitllets. Ja hi havia cua. Es tracta d'un telecabina bastant antic, però te el seu encant. Ens deixa gairebé al cim de la muntanya de poc mes de 300 metres. Hi ha una bona vista des de dalt; es veu gran part de la badia de Tokyo i en dies clars es veu perfectament el mont Fuji. Avui amb prou feines es veia. Els núvols només deixaven veure el cim tot nevat. Poc després de deixar el telecabina i pagar l'entrada al complexe, veiem clarament que en tocarà pujar mes esglaons (la Txell em mira amb mala cara). Em fet un viatge llarg i ja em pagat l'entrada, no queda mes remei.
Comencem a pujar escales fins que arribem al cim de la muntanya. Hi ha un mirador i un mini-temple. Seguim la nostra ruta que ens porta per una mena de passatge entre parets altíssimes excavades (sembla una escena de Indiana Jones) fins arribar a una de les escultures mes impressionants que mai he vist.
Es tracta d'una representació de Kannon de mes de 30 metres esculpida en una de les parets. Et sents molt petit als peus de l'escultura.
Després de fer les fotos de rigor, emprenem de nou la ruta. Mes escales, cada cop mes empinades. Hem d'aturar-nos de tant en quant per recuperar l'alè.

Finalment arribem a un altre mirador, aquest mes impressionant. Es tracta d'un sortint en un penya segat impressionant. Foto i continuem. Com ja estàvem a dalt de tot, toca baixar escales. De baixada et trobes gent que puja suant la gota gorda. Han triat el tram d'escales mes llarg del recorregut.


Al llarg de tot el camí anem trobant escultures representant monjos. Es tracta d'una muntanya de roca que en alguns racons està molt erosionada. Aquests raconets el han aprofitat per plantar-hi estatuetes de totes les mides. Ens va cridar l'atenció una que la vàrem batejar com el monjo despistat, feia força gràcia. Continuem baixant i comencem a pensar que estem baixant mes del que hem pujat; ens tocarà suar la tornada. Per tot arreu hi han estatuetes de monjos i deïtats com Buda o Kannon.

 


Es com un laberint d'escales que et porten amunt i avall de la muntanya, entre arbres com l'erable, que encara tenen fulles vermelles, cirerers i petites escultures.







Fins que arribes al Nihon-ji Daibutsu, una representació de Buda de mes de 30 metres, encara mes impressionant que l'anterior. Es diu que aquest Buda te el poder de curar malalties. Es pot observar com amb la ma esquerra agafa un gerro el qual hi guarda la "medicina". Fem unes fotos. N'hi ha qui es porta els gossos per ser fotografiats amb aquest gran Buda.

Seguim el camí. Ens porta fins a un temple. Ens sorprèn el fet de que no estigui pintat. Per la vegetació que veiem, a la primavera ha de ser un indret preciós. Seguim caminant i no fem mes que trobar escales i estàtues; algunes en bon estat, d'altres decapitades o molt erosionades. Passem algun templet petit, de 1300 anys d'antiguitat, sembla que no s'acabi mai i a mes tenim gana. Ja es tard i es hora de dinar. Fem una pausa que amb molta previsió la Txell havia comprat. Seguim caminant i pujant escales. Al arribar a la sortida, la Txell ja no podia mes. Quedaven pocs metres fins el telecabina i estava a punt de rendir-se. Veiem com venen algunes dones amb la faldilleta i les sabatetes de taló. Ja patiran, ja...
Un cop al poble busquem desesperadament un super o una botiga o un restaurant on poder comprar dinar. Ens va costar un munt trobar un petit supermercat, però tot i ser petit vàrem trobar menjar preparat per menjar-nos-el de camí de tornada. Tenien fins i tot un microones per escalfar-lo.
Vàrem arribar al vespre a Tokyo (be, el vespre, a l'hivern comença a les 5 de la tarda, no us penseu que era molt mes tard). Vàrem anar a akihabara, on vàrem passejar una estona. Ens van cridar l'atenció un parell de furgonetes "tunning" que rondaven per allà. Fins i tot una es va aturar per que li fes la foto. Com podeu veure, de vegades el tunning va lligat amb el manga.
Tornem a l'apartament. Descobrim que el complexe te mes de 2300 esglaons. Demà la Txell no es podrà moure...

 

Aquí es veu millor l'emvergadura

Tornem a la càrrega – PART IV

Anem a la muntanya!
Després de tanta ciutat i tanta tecnologia, gratacels i neons, també ve de gust sortir una mica. Així doncs marxem a la muntanya, concretament a Yamadera. Yamadera vol dir literalment "Temple Muntanya", així doncs, si busquem muntanya, la trobarem segur.
A Yamadera  hi trobem el temple Risshaku-ji (any 860 AC). Per arribar-hi haurem de caminar mes de 1000 esglaons, i no ho tindrem fàcil, ja ho veureu.
Aquesta zona queda a mes de 400 km. Per anar-hi, hem d'agafar el tren bala, per al que havíem reservat bitllet amb anterioritat. La destinació: SENDAI. Per als que no ho recordin, va ser la població mes afectada pel terratrèmol i posterior tsunami del passat 11M. De camí a Sendai passem per la població de Fukushima. No us penseu que pel tema de la central nuclear la ciutat de Fukushima està deserta, la central queda a molts kilòmetres de la ciutat, de fet, des del tren hi vàrem veure molt moviment. Abans d'arribar, en una ciutat propera hi vàrem veure una pancarta que deia "Gambare Fukushima!" (Anim Fukushima!). Després arribem a Sendai, on canviem de tren i agafem un tren mes senzill per arribar a Yamadera.
 

Ja es una mica tard i com no sabem que ens trobarem a la nostra destinació, agafem un "bento" per dinar el tren. Per als que no ho sàpiguen, un bento es una mena de carmanyola a la japonesa. Els trobes sobretot a les estacions de tren i ho venen tot preparat i et donen un tovalló i uns "hashi" (palillos japonesos). La veritat es que son molt variats i fan goig, i no son molt cars, entre uns 4 i 10 €, segons mida i contingut. Be, així doncs ens els mengem al tren, on no som els únics que aprofitem per dinar.

Al cap de gairebé una hora, arribem a Yamadera. De camí veiem un paisatge cada cop mes nevat. Quan arribem estem una mica acollonits perquè esta bastant nevat, però ara no neva i ens dirigim a l'entrada del caminet. No som els únics que visiten la zona; de fet, pel caminet d'escales cap al temple trobem bastant trànsit, fins i tot algun estranger. Quan arribem a les primeres escales, al costat d'uns temples, veiem clar que no serà una ascensió fàcil; la majoria d'esglaons estan glaçats/nevats i rellisquen. Sort que al llarg del camí, sempre hi ha barana.



El temple es troba en un bosc de cedres molt alts i al llarg del camí hi trobem escultures representant monjos o budes. Hi trobem petits temples, en alguns s'hi veuen ofrenes ben estranyes.







Arribar a dalt de tot es fa una tasca ben difícil; les escales cada cop estan pitjor i hem vist mes d'una patacada.








Tot l'esforç val la pena. Hi ha una vista de la vall preciosa i els temples, tot i estar tancats, son molt bonics. Comença a nevar. Hi ha un petit temple enfilat en un sortint de la muntanya. Han barrat el pas per arribar-hi, ja que pot ser perillós. Caminem fins a un porxo que ens ofereix unes vistes mes impressionants de la vall.








Com sempre, al costat del temple hi ha cordes amb paperets amb la sort de cadascú lligats, sempre m'han agradat la bellesa dels papers lligats un rere l'altre.
S'anima la nevada. Com ja ho hem vist tot, baixem. Ufff! No es fàcil. Potser es mes fàcil pujar. Hi ha trams d'escales que hem de baixar pel tou de neu que hi ha al costat; es un suïcidi baixar per les escales. Tot i la dificultat hi veiem gent que puja vestit de diumenge, amb tacons, fins i tot una parella d'avis (tampoc anaven preparats per l'ocasió) es miraven els últims trams d'escales amb resignació, pobrets.

Temple al peu de la muntanya

Ens afanyem una mica a baixar, no volem que ens agafi la tempesta. Curiosament ens sorprèn un estrany fenomen; jo vaig estar a punt de caure varies vegades relliscant com si fos un membre del ballet rus i just en el punt que jo feia la pirueta, la Txell si que queia. Pobreta, va quedar ben adolorida i amb algun cardenal, ji ji.

Arribat al poble, ens busquem desesperadament una cafeteria on prendre quelcom calent per refer-nos del fred. Al costat de l'estació trobem un lloc de records, artesania i cafeteria on podem recuperar-nos una mica.
Agafem el tren i fem escala a Sendai, on sortim a voltar una mica ja que el bitllet que havíem reservat per al tren bala no sortia fins mes tard.







    Ja era de nit. L'estació de Sendai es força gran i està ple de botiguetes de productes de la zona i de restaurants. Un dolç típic de Sendai es el "mochi" (pasta d'arròs glutinós) farcit de pasta d'"edamame" (els grans de la soja, que normalment se serveixen com aperitiu, dins les seves baines, bullit, i acompanyat d'una cervesa), força bo. Sortim de l'estació on trobem la parada de taxis ben alineats. Es mereixien la foto. Sendai sembla una ciutat gran. De fet he llegit que te una població de mes d'un milió d'habitants.

No tenim gaire temps, així doncs ens passegem per uns carrers comercials coberts (normalment els carrers comercials son coberts, es una bona idea). No podem explicar gaire mes ja que va ser tot el que vàrem veure.
Ja es tard i casi no agafem el tren (sempre amb presses).

Fixeu-vos en el passatger del centre de la imatge

Quan agafem el metro de retorn a l'apartament, son mes de les 10. Es nota amb els l'estat d'ànim del passatgers; dels que dormen, n'hi ha mes dels habituals.

Tornem a la càrrega – PART III

El dia 28 vàrem anar a Yokohama, una ciutat de mes de quasi 4 milions d'habitants que pertany a l'àrea metropolitana de Tokyo. Es famosa perquè te la segona "chinatown" mes gran del món. Tot i que en un altre viatge ja la vàrem visitar de nit i amb presses, aquest cop ho volíem fer amb mes calma i de dia.
Però no ens passaríem tot el dia visitant la Chinatown. A Yokohama també hi trobem el museu del ramen. Una recreació d'un barri de Tokyo del 1958, ple de restaurants de ramen. Son dues plantes on es reparteixen una dotzena de restaurants amb les diferents especialitats de ramen d'arreu del Japó. Es possible triar entre el bol normal o un bol mes petit per poder provar les diferents varietats.
La visita al museu ens ocupa una estoneta i un cop vist, ens dirigim al Chinatown. Unes enormes portes presideixen els carrers principals que et transporten a una visió molt diferent a la que estàvem acostumats a veure al Japó; a peu de carrer trobem moltes paradetes on venen aliments cuinats al vapor mes típics de la Xina mes que del Japó, trobem molts restaurants xinesos i comerços de te i d'altres productes alimentaris. Molts dels carrers estan guarnits amb fanalets vermells.
Ens crida l'atenció els 2 temples que hi ha. En part son similars als temples que hem estat veient, però son d'un vermell cridaner amb moltes ornamentacions i molt recarregats, clarament amb influencies xineses. Però son molt espectaculars.

Es al vespre, amb un fred que glaçava, quan ens dirigim cap a la zona de gratacels de Yokohama, el Minato Mirai 21. Aquesta zona portuària s'anomena, traduït literalment "Port Futur 21" (cal esmentar que el port de Yokohama es un dels ports mes importants del món), es una zona guanyada al mar que agrupa una serie de gratacels on es troba la Landmark Tower. Es tracta d'un gratacels de 70 pisos d'alçada que té unes vistes panoràmiques de la ciutat espectaculars. Com a curiositat, te el segon ascensor mes ràpid del món, que es mou a una velocitat de 45 km/h. Evidentment, l'edifici està farcit de botigues de les millors marques (Chanel, Tiffani's...). A l'exterior, a part d'altes edificis (n'hi ha un de molt semblant a l'edifici vela de Barcelona) crida l'atenció una roda (noria) de 112,5 metres, anomenada Cosmo Clock 21, des d'on hi han unes vistes impressionants de la zona. Fins i tot vàrem poder veure en el terrat d'un hotel un Onsen (banys públics).
Cal mencionar que no es aconsellable parlar de terratrèmols quan estàs a dalt de tot de la roda en un país que pateix terratrèmols diàriament; no se perquè, a la gent li fa por.
A la vora del la roda, hi ha un centre comercial on vàrem poder observar com els productes europeus triomfen al país del sol naixent. Com a curiositat, la cervesa San Miguel Light, la es ven com a "San Mig".
Finalment, cansats i morts de fred, tornem a l'apartament.