Tornem a la càrrega – PART IV

Anem a la muntanya!
Després de tanta ciutat i tanta tecnologia, gratacels i neons, també ve de gust sortir una mica. Així doncs marxem a la muntanya, concretament a Yamadera. Yamadera vol dir literalment "Temple Muntanya", així doncs, si busquem muntanya, la trobarem segur.
A Yamadera  hi trobem el temple Risshaku-ji (any 860 AC). Per arribar-hi haurem de caminar mes de 1000 esglaons, i no ho tindrem fàcil, ja ho veureu.
Aquesta zona queda a mes de 400 km. Per anar-hi, hem d'agafar el tren bala, per al que havíem reservat bitllet amb anterioritat. La destinació: SENDAI. Per als que no ho recordin, va ser la població mes afectada pel terratrèmol i posterior tsunami del passat 11M. De camí a Sendai passem per la població de Fukushima. No us penseu que pel tema de la central nuclear la ciutat de Fukushima està deserta, la central queda a molts kilòmetres de la ciutat, de fet, des del tren hi vàrem veure molt moviment. Abans d'arribar, en una ciutat propera hi vàrem veure una pancarta que deia "Gambare Fukushima!" (Anim Fukushima!). Després arribem a Sendai, on canviem de tren i agafem un tren mes senzill per arribar a Yamadera.
 

Ja es una mica tard i com no sabem que ens trobarem a la nostra destinació, agafem un "bento" per dinar el tren. Per als que no ho sàpiguen, un bento es una mena de carmanyola a la japonesa. Els trobes sobretot a les estacions de tren i ho venen tot preparat i et donen un tovalló i uns "hashi" (palillos japonesos). La veritat es que son molt variats i fan goig, i no son molt cars, entre uns 4 i 10 €, segons mida i contingut. Be, així doncs ens els mengem al tren, on no som els únics que aprofitem per dinar.

Al cap de gairebé una hora, arribem a Yamadera. De camí veiem un paisatge cada cop mes nevat. Quan arribem estem una mica acollonits perquè esta bastant nevat, però ara no neva i ens dirigim a l'entrada del caminet. No som els únics que visiten la zona; de fet, pel caminet d'escales cap al temple trobem bastant trànsit, fins i tot algun estranger. Quan arribem a les primeres escales, al costat d'uns temples, veiem clar que no serà una ascensió fàcil; la majoria d'esglaons estan glaçats/nevats i rellisquen. Sort que al llarg del camí, sempre hi ha barana.



El temple es troba en un bosc de cedres molt alts i al llarg del camí hi trobem escultures representant monjos o budes. Hi trobem petits temples, en alguns s'hi veuen ofrenes ben estranyes.







Arribar a dalt de tot es fa una tasca ben difícil; les escales cada cop estan pitjor i hem vist mes d'una patacada.








Tot l'esforç val la pena. Hi ha una vista de la vall preciosa i els temples, tot i estar tancats, son molt bonics. Comença a nevar. Hi ha un petit temple enfilat en un sortint de la muntanya. Han barrat el pas per arribar-hi, ja que pot ser perillós. Caminem fins a un porxo que ens ofereix unes vistes mes impressionants de la vall.








Com sempre, al costat del temple hi ha cordes amb paperets amb la sort de cadascú lligats, sempre m'han agradat la bellesa dels papers lligats un rere l'altre.
S'anima la nevada. Com ja ho hem vist tot, baixem. Ufff! No es fàcil. Potser es mes fàcil pujar. Hi ha trams d'escales que hem de baixar pel tou de neu que hi ha al costat; es un suïcidi baixar per les escales. Tot i la dificultat hi veiem gent que puja vestit de diumenge, amb tacons, fins i tot una parella d'avis (tampoc anaven preparats per l'ocasió) es miraven els últims trams d'escales amb resignació, pobrets.

Temple al peu de la muntanya

Ens afanyem una mica a baixar, no volem que ens agafi la tempesta. Curiosament ens sorprèn un estrany fenomen; jo vaig estar a punt de caure varies vegades relliscant com si fos un membre del ballet rus i just en el punt que jo feia la pirueta, la Txell si que queia. Pobreta, va quedar ben adolorida i amb algun cardenal, ji ji.

Arribat al poble, ens busquem desesperadament una cafeteria on prendre quelcom calent per refer-nos del fred. Al costat de l'estació trobem un lloc de records, artesania i cafeteria on podem recuperar-nos una mica.
Agafem el tren i fem escala a Sendai, on sortim a voltar una mica ja que el bitllet que havíem reservat per al tren bala no sortia fins mes tard.







    Ja era de nit. L'estació de Sendai es força gran i està ple de botiguetes de productes de la zona i de restaurants. Un dolç típic de Sendai es el "mochi" (pasta d'arròs glutinós) farcit de pasta d'"edamame" (els grans de la soja, que normalment se serveixen com aperitiu, dins les seves baines, bullit, i acompanyat d'una cervesa), força bo. Sortim de l'estació on trobem la parada de taxis ben alineats. Es mereixien la foto. Sendai sembla una ciutat gran. De fet he llegit que te una població de mes d'un milió d'habitants.

No tenim gaire temps, així doncs ens passegem per uns carrers comercials coberts (normalment els carrers comercials son coberts, es una bona idea). No podem explicar gaire mes ja que va ser tot el que vàrem veure.
Ja es tard i casi no agafem el tren (sempre amb presses).

Fixeu-vos en el passatger del centre de la imatge

Quan agafem el metro de retorn a l'apartament, son mes de les 10. Es nota amb els l'estat d'ànim del passatgers; dels que dormen, n'hi ha mes dels habituals.