Tornem a la càrrega – PART II

Dia 27.

Per avui ja havíem fet plans. En llevem d’hora i comencem a calcular quants metros hem d’agafar per anar al barri de Gi nza, per tal de visitar els jardins de Hamarikyu: un petit oasis rodejat per monstres de vidre i formigó.

Des de la parada del metro fins al parc hem de caminar una mica entre els gratacels de Ginza. Realment et sents com una formiga quant mires a l’aire. Un d’aquests gratacels es l’edifici de la televisió Nippon TV. Vàrem veure un dels platós de televisió que era com un apèndix separat de l’edifici principal.

Un cop travessat aquest conglomerat d’edificacions arribem a la porta dels jardins. Com a tot arreu s’ha de pagar entrada. Realment es com fer un kitkat dins aquest formiguer que es Tokyo.

Per que us feu una idea, us penjo una foto del parc i tot el que l’envolta.

 

Realment es un parc preciós on regna la tranquil·litat. No hi havien massa visitants i feia un solet molt agradable. Aprofitant aquesta tranquil·litat ens vàrem asseu-re a prendre'ns un te en una casa de te tradicional. Feia una brisa agradable per no passar calor ni tampoc fred. Era molt tranquil·litzador. Vàrem demanar un te macha el qual ve acompanyat per uns mochis (pasta d’arròs glutinós farcit de pasta dolça de mongeta vermella) tot plegat ambles instruccions per veu-re-ho com ho fan en la cerimònia del te.

 

La intenció, després de visitar el parc era agafar un ferri que porta a l’altra banda del riu Sumida, per tal de visitar una zona comercial del barri de Odaiba. Per temes d’horari vàrem haver de tornar enrere i agafar una espècie de metro que que circulava amb neumàtics enlloc d’anar per rails. Aquest metro fa un recorregut força espectacular ja que passa per entre als edificis de Ginza i per una maranya de carreteres.

 

En un dels espectaculars edificis s’alberga els estudis de la Fuji TV. Com no, per visitar l’edifici també s’havia de pagar, tot i que pel preu, val la pena visitar-lo.

La vista de l’Skyline de Tokyo es espectacular. Riu-te del de Nova York. Per cert, em va sorprendre molt que també tenen una estàtua de la llibertat. Així doncs la panoràmica queda clavada a la de Manhattam.

 

Després de patejarnos la zona comercial que hi ha just davant de la Fuji TV, amb la Blue Hour vaig aprofitar per fer la panoràmica de rigor de l’skyline.

No era l'únic que plantava el trespeus per fer la panoràmica, tot i que feia un fred que pela!! Realment, quan arriba el vespre, a l’hivern, la temperatura baixa en picat.

 

 

Al tornar, moments abans de que les retiressin, vàrem visitar les llums de Nadal de la zona de l’estació de Tokyo. Seguia fent molt fred però hi havia força gent. Teníem el temps just, ja que sabíem que aquella mateixa nit desmuntaven la paradeta. Vàrem tenir el temps just de fer unes quantes fotos i deixar de sentir els peus (pel fred), abans que ho desmuntessin tot.

 

Per la zona hi havia un autobús de 2 pisos (tipus anglès) que anava donant voltes, com si fos un bus turístic. El moment de girar la cantonada per un carrer il·luminat amb llums de Nadal va ser ideal per disparar una foto d’anunci.

Un cop finalitzada la sessió hivernal de fotos, cap a sopar. Un dels problemes d’agafar el metro a segons quines hores son les aglomeracions de gent. Com no, ens va tocar el rebre.

Amb el fred que feia, no hi ha res com un bol de ramen ben calentonet…

Com sempre, amb el temps de menjar-nos el nostre bol de ramen, pel nostre costat van passar 2 ó 3 clients.

Ara si, després d’un dia esgotador, cap a casa a dormir.

Zzzzz…