Okinawa - Naha

Diuen que Okinawa és el Hawaii japonés. Bé, de fet, només sortir de l’avió, el passadis de sortida el flanquejava un seguit de testos amb unes orquidies grans i precioses. Els treballadors de l’aeroport vestiexen unes camises florides molt llempants i tenen un aspecte diferent; son com mes baixets i grassonets, mes morenos i amb una cara mes arrodonida, s’assemblen mes al estereotip que tenim dels habitants de les illes Hawaii, però amb un toc japonés.

Un cop sortim de l’aeroport ens trobem a la ciutat de Naha, la mes important de l’illa. Aquí no hi ha metro ni trens; el mes semblant es un monorail que va de punta a punta de la ciutat. Així que prenem aquest transport. Resulta que l’hotel que vem triar, que pel seu nom vem deduïr que estava tonant a la platja, no es ben be així. Segurament, antigament hi havia una platja devant l’hotel, però ara estan construint una gran carretera i a sobre ens espatlla les vistes que podriem tenir. Quin chasco!!!

Be, siguem positius. Ja trobarem algun lloc on fer un banyet.

La ciuta de Naha, es mes aviat lletja, molt lletja, baja. Els edificis son molt sencills, la majoria fets de formigó, sense pintar, tot i que encara queda alguna casa tradicional. Al sortir de l’hotel, ens trobem en un barri plè d’hotels per hores, es a dir “Love Hotels” i d’altres comerços del sector. Com bons catalans que som, vem decidir estalviar-nos els diners d’un taxi i anar caminant fins al centre, quna pallissa!

Arribats al centre, ens trobem amb un carrer comercial, al costat del port, on pràcticament tot el comerç son restaurants. Ja eren prop de les 20 h, i aquesta gent sopa entre les 18 i les 19 h. A buscar restaurant… Aquest cop no vem trigar gaire. En 5 minuts vem trobar un molt bon restaurant on cuinaven de tot una mica. Com sempre, vem intantar provar alguna cosa típica de l’illa. A part del porc, on hem vist que cuinen peus de porc, llengua, careta, es a dir, tot, també es molt típic el que a la vista sembla un cogombre amb verrugues que n’hi diuen meló amarg. Un altre aliment típic son unes algues, umiguta (literalment raïm de mar) que fa una espècie de raimets molt petits de color verd i que de gust s’assembla mes al caviar que a les algues. Tot això es pot demanar com a tapes o com a set, un assortit d’aquestes tapes per un preu mes assequible.

Les algues.

El meló amarg saltejat amb porc i truita.

 

El ciuner.

Un arròs servit en un bol molt calent.

 

Per veure vem demanar una cervesa i aigua, però com a bons tafaners, ens vem fixar en que els nostres veins de barra prenien una veguda extranya, que la servien en jerretes, amb una glassonera, un got gran, una ampolla d’aigua i una espàtula per remenar. Se servien la veguda (que mes tard vem descobrir que es diu awamori) en un got amb gel i una mica d’aigua i ho remenaven. Es dificil descriure el gust que te, però no es res de l’altre món. Així doncs, vem demanar el mateix.