Koyasan: com uns monjos

Una de les sortides que mes ens atreia mes era passar una nit en un temple. A la muntanya de Koyasan hi ha una pila de temples que es dediquen a fer d’hostals.

 

La muntanya Koya es el centre del budisme Shingon. També es el principi i el final del peregrinatge dels 88 temples, Shikoku 88. Per arribar-hi, hi ha un llarg trajecte en tren des d’Osaka. L’últim tram es especialment bonic, ja que el tren atravessa fent ziga-zagues uns paisatges extraordinaris, no apte per a qui tingui por a les alçades. Finalment un cremallera et porta fina a la zona dels temples. Hi ha una linia de bus que fa una ruta per tot el complexe templari.

Koyasan Cable Car

Un cop allí, en el temple Shojoshin-in, ens rep un monjo que ens explica els detalls del temple, on son les habitacions, a quina hora es el sopar, que a les sis del matí ens llevaran per anar a resar amb ells… vaja, lo habitual.

Shojoshin Temple

En acomodar-nos, el primer que vem fer va ser un bany calentenet en unes banyeres de fusta enormes, això si, cadascú al seu bany (homes/dones).

Després de banyar-nos, ens van venir a buscar per sopar, a les 17:30. Molta gana no hi havia… Però vem sopar de conya, això si, amb la dieta dels monjos, que per començar no hi havia gens de carn.

Després de sopar, ja de nit, vem visitar el cementiri mes gran del japó, l’Okunoin. Realment terrorific, però molt i molt interessant. Es tracta d’un cementiri de mes de 200.000 tombes, on també hi ha el mausoleu de Kobo Daishi, el fundador de la secta Shingon. Les tombes estan al llarg d’un recorregut de 2 km, però no vem arribar al final, on hi ha el mausoleu.

A l’endemà, a les 05:50 del matí, comença a sonar la campana del temple (no una campaneta, sinó una campana enorme que colpejaven perpendicularment amb un bastó lligat amb cordes). Be, amb lleganyes als ulls aguanta una hora de sutres cantats per tres monjos. Molt interessant, això si, però no cal llevar-se tant d’hora, no?

Be, un cop s’han donat gracies als deus, a esmorzar!!

Per esmorzar, un bol de sopa miso, un bol d’arròs, encurtits varios, i una tassa de té. Vaja, que no ens vem posar les botes precissament.

Encabat d’esmorzar, arreglar-nos i fer les maletes, vem tornar a visitar el cementiri, però aquest cop vem agafar el bus que ens va apropar a la part final. Vem haver de caminar un 20 minuts per arribar al primer temple, uns metres abans del mausoleu. Just arribar al temple, va caure una tromba d’aigua que vem pensar que sortiriem nedant.

Hi havia tombes ben curioses, com per exemple aquesta de la Nissan o la de mes amunt, d’alguna empresa aerospacial.  

Tot el cementiri estava envoltat de cedres altisims i molt amples.

Ens vem aixoplugar en aquest primer temple i quan va afluixar una mica, vem anar fins al mausoleu. Estava plè de peregrins xops. Al costat del mausoleu hi ha el temple dels fanalets (o llanternes). En aquesta zona estava prohibit fer fotos.

Raining in Okunoin

Un cop fets els honors al senyor Daishi, vem sortit cames ajudeu-me per si tonava a ploure de nou.