Okinawa – Illa Zamami, el paradís

Tot i que la ciutat de Naha no ens ha captivat, aquest matí hem agafat un ferry cap a l’illa de Zamami, que forma part de les illes Kerama. Aquesta illa es la mes turística del conjunt. Te una població d’uns 600 habitants i calculem que es podria donar la volta a l’illa en bicicleta en un parell d’horetes ja que fa poc mes de 6 km quadrats. La primera imatge de l’illa, en arribar al port, és una mica depriment, tot i que ens va sorprendre veure, mentre arribavem, com tot de peixos voladors fugien de la trajectòria del barco. La majoria de cases del poble eren molt senzilles i deixades, vaja, que no semblava Menorca precisament.

Ens vem dirigir a l’oficina d’informació i ens van donar un mapa on marcava 2 platjes en tota l’illa. En vem dirigir a una que ens quedava a 20 minuts caminant; aquest cop ens vem estalviar el taxi però vem llogar 2 bicicletes. Ja ens veus a mes pur estil “Verano Azul”, i al girar la primera curva ens trovem una pujada que la vem haver de fer a peu. Ja va ser la meitat del camí. Al cap de 5 minuts arribavem a la platja. Un noi molt amable ens indica on aparcar les bicis i ens comenta que llogar una sombrilla son 10€, i les tumbones 10 mes, més 5 per unes ulleres i un tub. Ja estem equipats.

Bé, finalment arribem a la sorra. I si, sembla el paradís!!!! Sorra blanca tota plena de trossets de corall i molt poca gent. Mooola!!

 

Tot i que eren poc mes de les 10:30, ja feia un sol espatarrant i molta calor. Vem deixar les coses a les tumbones i vem anar de pet a l’aigua (que per cert, estava a la temperatura ideal). En posar-nos les ulleres, el fons marí era espectacular. Hi han roques plenes de corall de tota mena i de peixos tropicals que ni en Costeau els coneixia: peixos angel, peixos pallasso (en Nemo, diu la Txell), peixos lloro, entre altres espècies que desconeixem. N’hi havia uns de color negre que s’atansaven quasi a tocar-te. D’altres de color blau elèctric de molt petits. També hi havia alguna medusa que segurament ens va picar, ja que teniem unes marques als braços que picaven bastant.

A la platja, erem entre 30 i 40 persones, no massa escandaloses. Fins i tot hi havia alguna noia que no estava malament, je, je. Ens va sorprendre molt que quasi tothom es banyava amb flotador o salvavides, i molts es banyaven vestits!! Alguna portava uns pantalonets de banyador per sobre els pantalons, que ridícul!!

 

Quan ens vem avorrir d’aigua, i també perquè les picades ens començaven a preocupar, vem anar a donar una volta a una platja del costat, on estava prohibit banyar-se, suposem que perquè no hi havia vigilant. Era impressionant la quantitat de trossos de corall hi havia; t’hauries d’imaginar que les pedres de les platjes de la costa brava fossin trossos de corall, cargoles i altres crustassis. Ben be semblava les platjes del carib.

 

Mes tard vem dinar algo ràpid al xiringuito que hi havia a la platja i vem fer l’última capbussada. Vem tornar al poble on feien una cursa de canoes (o embarcació similar). No ens hi vem estar gaire estona ja que encara queia un fort sol i estavem una mica…

Torrats!!

No vem pensaren posar-nos la crema solar i hem acabat com gambes.

 

A les 17:20 vem agafar el ferry de tornada i vem sopar un altre cop al restaurant que tant ens va agradar de la primera nit. I a fer nones. 

Naha City

Després de quedar una mica decepcionats amb el que haviem vist de la ciutat, ens hem llevat amb ganes de descobrir coses noves. Així doncs, el primer que fem es buscar l’oficina de turisme. Com he dit abans, com a bons catalans ens estalviem de nou el viatge amb taxi i anem caminant fins l’oficina de turisme. Després de donar dues o tres voltes a l’illa de cases on, segons el mapa, hi ha l’oficina veiem que son quasi les 10 del matí i encara no han obert. I faig un incís:

Els japonesos, que tenen fama de ser molt treballadors. Doncs resulta que obren els comerços entre les 10 i les 11:30 del matí i a les 18 h ja son tancats. Això contrasta amb el fet de que existeixin molts comerços i restaurants oberts 24 hores, i se’n troben molts (7 eleven, am/pm, Lawson, etc…). Es fantàstic que quan tornem a l’hotel, ja sigui a les 21 hores o les 24, puguem comprar un bento, una cervesa, un paraigües o una camisa i corbata.

Decidim fer un cafà en un Starbucks, i quan obren entrem a l’oficina per demanar un plànol i què podiem visitar. La veritat es que costa molt trobar algú amb quí entendre’s amb anglès i, tot i que son molt amables, costa comeunicar-se. Sort del japonès de la Txell!!!

Un cop estudiat el panorama, decidim visitar el castell de shurijo. Allí, donat que ja s’havia fet tard, vem dinar. Es un castell bastant diferents als que havíem vist al Japó: Predomina el vermell i té un aspecte mes xinès. Està bastant ben conservat i les parts restaurades son molt fidels a l’original. Es una visita curteta, però interessant.

Només entrar al castell ens trobem amb una actuació de ball tradicioal anomenat ryukyu.

 

Un cop vist el castell, toca aclarir-se de quin bus agafar per tornar al centre. Un cop al centre, haviem d’agafar un autobus que ens havia de portar a una altra població per veure un espectacle tradicional de l’illa però, sorpresa!! la parada està anul·lada perquè els diumenges tanquen el carrer principal de 16 a 18 hores. Estava indicada on trobar la parada que la substitueix, però no la vem trobar i ens vem perdre l’actuació. Finalment decidim (quin remei) quedarnos i visitar una mica el centre de la ciutat. No sense abans prendren’s una tarrina de yoghurt gelat en una geladeria que ja haviem clitxat on hi ha varios surtidors de sabors diferents i tu mateix et fas la teva mescla, i mes endevant pots posar-t’hi fruites i topping que desitgis. 

Després recorrem unes galeries aporxades plenes de botiguetes de souvenirs i d’aliments. A tot arreu podem trobar el meló amarg que vem provar la nit anterior així com el raïm de mar. Hi ha moltes parades de friuta, sobretot tropical, però es extremadament cara. Hem arribat a veure el meló cantaloop, una sola unitat per 100.000 yens (quasi 100 €). Com ja hem explicat abans, també es mengen els peus de porc, però a diferencia de la resta del Japó, aquí s’aprofiten totes les parts del porc.

    

A la esquerra es pot veure la part de carnisseria d’un super. A la dreta, una careta de porc que es ven a les botigues de souvenirs.

Aquest es una llegum que no sabem ben be com es diu i l’hem menjat en tempura.

Aquests son els melons amargs.

Un altre souvenir es un licor amb una serp a dins. Aquesta espècie es molt verinosa i abunda a l’illa.

Com a curiositat, vem trobar una bootiga que es venia material de l’exercit nord americà.

A la nit, una mica decepcionats per no haver aprofitat el dia, vem sopar en un restaurant que es troba al 5è pis d’un edifici al qual has d’accedir amb ascensor. El lloc no estaba malament, però no el vem trobar tant bò com el del dia anterior. Com a cosa curiosa, vem menjar tempura d’alvocat, tempura d’una espècie de cebes tendres molt petites i tofu de cacahuet.

 

Tofu de cacahuet.

Tempura de cebetes.

 

Tempura d’alvocat.

Peix fregit.

Okinawa - Naha

Diuen que Okinawa és el Hawaii japonés. Bé, de fet, només sortir de l’avió, el passadis de sortida el flanquejava un seguit de testos amb unes orquidies grans i precioses. Els treballadors de l’aeroport vestiexen unes camises florides molt llempants i tenen un aspecte diferent; son com mes baixets i grassonets, mes morenos i amb una cara mes arrodonida, s’assemblen mes al estereotip que tenim dels habitants de les illes Hawaii, però amb un toc japonés.

Un cop sortim de l’aeroport ens trobem a la ciutat de Naha, la mes important de l’illa. Aquí no hi ha metro ni trens; el mes semblant es un monorail que va de punta a punta de la ciutat. Així que prenem aquest transport. Resulta que l’hotel que vem triar, que pel seu nom vem deduïr que estava tonant a la platja, no es ben be així. Segurament, antigament hi havia una platja devant l’hotel, però ara estan construint una gran carretera i a sobre ens espatlla les vistes que podriem tenir. Quin chasco!!!

Be, siguem positius. Ja trobarem algun lloc on fer un banyet.

La ciuta de Naha, es mes aviat lletja, molt lletja, baja. Els edificis son molt sencills, la majoria fets de formigó, sense pintar, tot i que encara queda alguna casa tradicional. Al sortir de l’hotel, ens trobem en un barri plè d’hotels per hores, es a dir “Love Hotels” i d’altres comerços del sector. Com bons catalans que som, vem decidir estalviar-nos els diners d’un taxi i anar caminant fins al centre, quna pallissa!

Arribats al centre, ens trobem amb un carrer comercial, al costat del port, on pràcticament tot el comerç son restaurants. Ja eren prop de les 20 h, i aquesta gent sopa entre les 18 i les 19 h. A buscar restaurant… Aquest cop no vem trigar gaire. En 5 minuts vem trobar un molt bon restaurant on cuinaven de tot una mica. Com sempre, vem intantar provar alguna cosa típica de l’illa. A part del porc, on hem vist que cuinen peus de porc, llengua, careta, es a dir, tot, també es molt típic el que a la vista sembla un cogombre amb verrugues que n’hi diuen meló amarg. Un altre aliment típic son unes algues, umiguta (literalment raïm de mar) que fa una espècie de raimets molt petits de color verd i que de gust s’assembla mes al caviar que a les algues. Tot això es pot demanar com a tapes o com a set, un assortit d’aquestes tapes per un preu mes assequible.

Les algues.

El meló amarg saltejat amb porc i truita.

 

El ciuner.

Un arròs servit en un bol molt calent.

 

Per veure vem demanar una cervesa i aigua, però com a bons tafaners, ens vem fixar en que els nostres veins de barra prenien una veguda extranya, que la servien en jerretes, amb una glassonera, un got gran, una ampolla d’aigua i una espàtula per remenar. Se servien la veguda (que mes tard vem descobrir que es diu awamori) en un got amb gel i una mica d’aigua i ho remenaven. Es dificil descriure el gust que te, però no es res de l’altre món. Així doncs, vem demanar el mateix.

Fukuoka

Quan vem tornar de Sasebo, estàvem tant cansats que ens vem quedar mig adormits a l’hotel. A l’hora de sopar vem buscar un restaurant de sushi i en vem trobar un al costat de l’estació. Al cap d’una estona d’estar allà, el Jordi senyala alguna cosa a la paret. Era una aranya, però no una aranya normal, era una aranya gegant. I s’apropava a nosaltres…. Li vem dir a la camarera i va sortir cames ajudeu-me. Després d’estar una estona deliverant qui matava l’aranya, un dels dos cuiners es va apropar amb un tros de paper de cuina. S’acosta a l’aranya, ella que el veu i… salta!!! I tots fem un Ai!!! Al cuiner no se li acudeix res més que dir un “Oh, my God!!” (Oh, deu meu) per què l’entenguessim i aquí ja va ser quan ens vem petar de riure. Va ser realment comic. Jejejeje. Però l’aranya va morir aquella nit. RIP.

L’ultim matí a Fukuoka vem decidir anar a voltar per la zona de la costa. Ens va costar més del que ens esperavem arribar-hi, ja que les linies de metro no estàn tan exteses com a  altres ciutats japoneses, així que vem poder veure ven poca cosa abans no sortís el nostre avió.

Vem acostar-nos fins a la torre de Fukuoka. Es tracta d’una torre de 234 m d’alçada. La més alta al Japó al costat de la platja. Aquest torre surt a la pel·licula Godzilla vs. SpaceGodzilla, on queda destruida.

 

No sé que tenen els japonesos en les torres però a cada ciutat important n’hi ha una. Les consideren com una visita molt romàntica i per Sant Valentí encenen llums amb cors i coses per l’estil. En aquesta de Fukuoka fins i tot pots llogar l’enllumenat per demanar a algú que es casi amb tu, per exemple. Jeje, pots comtar el que deu valer!!!

Al costat d’aquest torre hi ha el Robosquare. Hi vem entrar per veure si hi havia el mític Asimo, però es veu que ja està una mica desfassat i ja només el treuen en comptades ocasions. Però va ser molt divertit veure mini-robots ballant al ritme de la música. Primer, més lenta i, després, a ritme caribeny.

També vem veure un robot/gos que es diu AIbo que inteactua amb tu i una Kitty que quan li vem dir bon dia ens va dir que no, que bona tarda perquè ja era la tarda…

I com que ja era tard, vem haver d’anar cap a l’aeroport per agafar el vol a Okinawa.